Lliçons d'avar

El quequeig fingit des de feia tant de temps pel bon home, i que passava per natural, igual que la sordera de la qual es planyia quan feia mal temps, fou, en aquella ocasió, una cosa tan feixuga per als dos Cruchot, que mentre escoltaven el colliter també feien tota mena de ganyotes i esforços com per acabar les paraules en què el vell s'encallava amb gust. I ara, potser, és necessari de donar a conèixer la història del quequeig i de la sordesa de Grandet. Ningú, en tot Anjou, no hi sentia millor i no podia pronunciar amb més netedat el francès angeví que el pillastre colliter. Molt temps endarrere, malgrat tota la seva astúcia, havia estat ensarronat per un israelita, que, mentre discutien, es posava la mà a l'orella, a tall de corn, amb el pretext de sentir-hi millor, i quequejava tan bé que quan cercava les paraules, Grandet, víctima dels seus sentiments humanitaris, es va veure obligat a suggerir al maligne jueu les paraules i les idees que feia veure que cercava, d'acabar ell mateix els raonaments del referit jueu, de parlar com havia de parlar el condemnat jueu, de ser, en fi, el jueu i no Grandet. En finir aquella lluita estrafolària, el boter havia clos l'únic tracte del qual hagué de plànyer-se durant el curs de la seva vida comercial. Però , si va perdre, des del punt de vista pecuniari, moralment va guanyar una bona lliço, i més tard, en recollí els fruits. Així fou com el bon home acabà per beneir el jueu que li havia ensenyat l'art d'impacientar el seu adversari comercial, i, obligant-lo a expressar el pensament de qui li parlava, fer-li oblidar les pròpies idees.

Eugénie Grandet, Honoré de Balzac