Crítica literària: La velocidad de la oscuridad

Narrada quasi bé al complet en primera persona per Lou Arrendale, el protagonista de la novel·la, la història ens situa en la vida quotidiana i el que fer de Lou, persona autista. Ens mostra la seva metòdica forma de viure, la interacció amb la resta de gent normal donada la seva condició i, sobre tot, la seva forma de veure i entendre el món: la ment del autista.
Situats en aquest context, l'empresa per a la qual treballa Lou en una secció d'autistes els ofereix, sota pressió d'acomiadament, una cura experimental pel seu mal. Una solució per a no fingir més, per no haver-se d'esforça en la interpretació de gestos, per tenir el sentit emocional de la resta, per entendre l'expressivitat, la ironia, el sarcasme, ser afectiu i abandonar la mentalitat literal que acompanya a l'autista: simplement, un remei per acabar de ser absolutament normal! Però ningú oblida que cura experimental està composada per dues paraules: experimental. La por a que quelcom surti malament, a un canvi negatiu irreversible, a una nova apreciació del món real absolutament diferent i totalment decebedora. En aquesta cruïlla de camins, Lou i els seus companys es veuen indecisos i sobre tot temorosos.

Me siento mareado un momento, como si alguien me estuviera atacando el cerebro, però aparto esa sensación. Lo que pudiera haber causado mi autismo está en el pasado, donde no puedo deshacerlo. Ahora es importante no pensar en mí, sino en el problema.
Toda mi vida me han dicho lo afortunado que he sido al nacer cuando lo hice: afortunado por beneficiarme de las mejora de la intervención a tiempo, afortunado por nacer en el país adecuado, con padres que tenían la educacion y los recursos para asegurarse de que yo recibiera esa buena intervención a tiempo. Incluso afortunado por haber nacido demasiado pronto para el tratamiento definitivo, porque (según decían mis padres), tener que esforzarme me dio la oportunidad de demostrar fuerza de carácter.
¿Qué habrían dicho si este tratamiento hubiera estado disponible cuando yo era niño? ¿Hubiese querido que fuera más fuerte, o normal? ¿Aceptar el tratamiento significará que no tengo fuerza de carácter? ¿O descubriría otro tipo de fuerza?

Haig de dir que és un llibre satisfactori, plaent en la lectura. M'esplaiaré: és molt simple, extremadament lineal (causa efecte), molt precedible, que es llegeix com el llamp, com sembla ser que es llegeixen tots els llibres de la sèrie byblos i sobre tot, els personatges tenen tots uns rols binaris (dolents vs bons). Això no és un demèrit, doncs la novel·la no es un projecte per ser una trama complicada, és més, l'autora ha intentat fer-ho tot el més senzill possible. Un intent per guanyar la comprensió del lector des de el punt de vista autista.
Com sempre un punt negatiu que no vull deixar per alt: la trama es fa en alguns moments monòtona, però crec que és un mal menor que cal acceptar per figurar-nos en la pel del personatge.

(Fitxa: La velocidad de la oscuridad, Elizabeth Moon, ISBN: 978-84-666-3297-3, Link)

(Nota: 7.75)