
Per fi tinc una mica de temps lliure! Des de mitjans d'octubre que no he parat. Ja sigui per les pràctiques com per l'entrega de treballs o per el meu defalliment degut a l'esgotament que em suposa la carrera, no he pogut dedicar el temps degut al blog. Un dels meus propòsits a l'hora de crear la bitàcola present va ser fer una ressenya/crítica de cada llibre que llegis. Ara no puc fallar pas a aquest deure personal que m'he imposat. Així doncs, millor tard que mai.
Com ja sabeu, porto un inèrcia lectora d'anar compaginant títols clàssics amb obres contemporànies (futurs clàssics, potser). L'objectiu és aconseguir un bagatge cultural prou ampli i heterogeni com per no caure en el cercle viciós del frikisme, del qual alguns generes són susceptibles, molt especialment del fantàstics i de la cifi. Per tant, tenint la fantàstica col·lecció de llibres que el Periodico va entregar ja fa uns anys, disposo de lectura de qualitat per una estona llarga. La meva última víctima: El roig i el negre, d'Stendhal.
Julien Sorel n'és el protagonista indiscutible. Un intel·ligent jove francès, ambiciós però pertanyen encara a l'existent tercer estat, tot i l'adveniment de la revolució francesa i Napoleó.
Arribista consumat, enbaucador en gran mesura i orgullós en desmesura, Julien aspira a més, aspira a la mitificada figura de l'emperador Bonaparte.
És doncs aquest el punt de partida inicial: Julien com a pleveu. El transcurs de la narració mostra l'ascens del plebeisme a l'status aristocràtic i, durant aquest camí cap a la virtud, Stendhal fa una fotografia del clero, de l'aristocràcia i de la incipient classe burgesa; sempre mostrant una visió negativa del conjunt però ressaltant les particularitats positives de personatges representatius. La hipocresia i maquinacions del clero (vista en la seva estada en el seminari) però l'amor paternofilial deguda a la relació mestre-alumne amb el pare Pirard. La fredor i arrogància de la classe noble però el descobriment de la virtut i l'encís encantador de la classe de mademoiselle LaMole, igual d'orgullosa que Sorel i potser molt més apassionada. I finalment , Madame Rênal, la dona qui veritablement estima a Julien en tota la seva magnitud i com Julien degut a la seva condició, repudia però estima, estima però repudia; es corrou i agafa atacs d'histerisme infundats pel no res. Aquesta última característica, una constant en tot el text. El sentiment d'inferioritat de Julien Sorel degut a la seva condició de plebeu, però també un sentiment de revanxísme i vanitat sabent-se millor que ningú.
«Que n'arribo a ser de bo! -es va dir- Jo, un plebeu, tenir pietat d'una família d'aquest rang! Jo, a qui el duc de Chaulnes tracta de criat! Com s'ho fa el marquès per augmentar la seva immensa fortuna? [...] I jo, arrossegat a l'últim rang per una providència cruel que m'ha donat un cor noble i menys de mil francs de renda, és a dir, que no m'ha donat ni pa, que m'ha privat literalment del pa de cada dia, ¿jo he de refusar un plaer que se m'ofereix, una font d'aigua clara que ve a calmar-me la set al desert arden de la mediocritat que travesso tan penosament? Per favor, no soc tant estúpid! En aquest desert d'egoisme que anomenem vida, tothom ha de procurar per ell.»
[...]
«Com m'agradaria que s'ofengués!-va dir Julien-. Amb quin aplom li clavaria ara mateix una estocada», i amb el gest imitava un atac de segona intenció.
«Abans d'això, jo era un milhomes que abusava vulgarment d'una mica de valor. Després d'aquesta carta, soc el seu igual. Sí -es deia, articulant lentament les paraules amb una voluptat infinita-, els nostres mèrits, els del marquès i els meus, s'han posat en una balança, i el pobre fustes del Jura n'ha sortit trionfant. Excel·lent! -va exclamar-. Ja he trobat la firma de la meva carta de resposta. No us penséssiu pas, mademoiselle La Mole, que oblido la meva condició. Us faré comprendre, us faré tenir present, que és pel fill d'un fuster que renuncieu a un descendent directe del famós Guy de Croisenois, que va acompanyar Sant Lluís a la Croada.»
[...]
«Jo, un pobre pagès del Jura -es repetia sense parar-, condemnat a portar sempre aquest trist vestit negre. Vint anys enrere, hauria dut un uniforme igual que ells. Aleshores, un home com jo, o trobava la mort o arribava a general als trenta-sis anys. -Aquella carta que agafava fortament amb la mà li donava la talla d'heroi-. [...] Doncs bé -es va dir rient com Mefistòfil-, jo soc més intel·ligent que ells: sé escollir l'uniforme del meu temps. -I va sentir com li creixien l'ambició i l'estima per l'hàbit esclesiàstic-. Si n'hi ha hagut de cardenals de més baixa naixença que jo que han arribat a governar! El meu compatriota Granvelle, per exemple.»
I en qüestions d'amor. Dues maneres d'amar són mostrades, totalment antagòniques, però pasionalment tant similars. L'amor de Madame Rênal és dolç i sensible, quasi matern. L'idil·li amb Mathilde és salvatge, romàntic i pervers; condició mòrbida que excita fora mesura a Julien i deixa esclava d'amor a la pobre mademoiselle La Mole (en alguns moments ratllant el patetisme de la submissió total):
-Castiga'm pel meu terrible orgull -li deia estrenyent-lo amb les braços com si el volgués ofegar-. Ets el meu amo, i jo sóc la teva esclava. T'he de demanar perdó de genolls per haver-me volgut rebel·lar. -Es va deixar anar per tirar-se-li als peus-. Si, ets el meu amo - li tornava a dir, èbria d'amor i felicitat-. Regna per sempre sobre mi, castiga severament la teva esclava quan es vulgui rebel·lar.
En aquesta línia argrumental, és on Stendhal es recrea retrant la situació postrevolucionaria, molt més enllà de Bonaparte: les avorrides converses de saló aristocràtiques, el poder de l'església, la importància del llinatge (la nova classe burgesa és si bé, molt pitjor que la vella noblesa ja que hereten els vicis d'aquesta sense tenir l'encant de la sang. És només el be material pel be material)...
En fi, un llibre que, per si no s'ha notat, es ampliament recomanable, no per a tothom, però si per aquells que tinguin la sensibilitat de llegir coses variades, que acceptin sortir del cercle i puguin tastar noves coses. Aquí és on rau l'essència de l'humanista.
(Fitxa:
El roig i el negre Stendhal, ISBN: 84-96414-81-7)
(Nota: 7,5)
Etiquetes de comentaris: Crítica literària