Crítica literària: Èdip Rei

Èdip, rei de Tebes, davant de les supliques del seu poble, qui pateix dels mals de la pesta, consulta a l'oracle per trobar un solució a la pandèmia que els assota. Les revelacions de l'orcale són precises: La pesta finalitzarà quan l'assassí de l'antic governant de Tebes, Laios, sigui ajusticiat i condemnat. Èdip, dictamina la futura sentencia per als culpables un cop trobats i encomana al poble a delatar als conspiradors.
La total desconeixença d'Èdip s'anirà transmutant en evidència: Ell mateix n'és el culpable.
Ell, Èdip (èdip, qui te els peus inflats), rei de Tebes, condemnat a mort després del seu natalici per el seu propi pare, Laios, temerós de l'acompliment dels vaticinis de l'oracle: El teu fill primigeni, matarà al seu propi pare i deshonrarà a la seva família casant-se amb la seva mare i tenint estirp.

TIRÈSIAS: Marxaré quan hagí dit el que he vingut ha dir, perquè el teu posat no em fa por: no ets pas tu qui em perdrà. I això és el que et dic: aquest home que fa temps que busques amb les teves amenaces i edictes, l'assassí de Laios, és aquí: és, segons sembla, foraster, però ven aviat es farà evident la seva procedència tebana, però la seva sort no li produirà cap alegria perquè el convertirà de vident a cec i de ric a pobre i el farà vagar per terres estranyes tot guiant-se amb un bastó. Tothom sabrà que es germà i pare dels fills amb qui conviu, i fill i espòs de la dona que l'infantà, i alhora marit de l'esposa del seu pare i el seu assassí. Entra a palau i medita aquestes paraules i, si trobes que menteixo, pots proclamar que no sé res de profecies.

Encomanada la tasca d'executar el nadó al més fidel dels súbdits d'en Laios, aquest, després d'emmordassar fortament l'infant pels peus (d'aquí la referència del seu nom), s'apiada d'ell i entrega el nadó a un pastor del regne limítrof.
El capritxós destí farà que el pastor presenti l'infant a la cort del seus reis, els quals sense descendència, adopten Èdip com a fill legítim i hereu.
Ja de gran i desconeixedor de la seva sort passada, Èdip fugirà dels seus pares adoptius cap a Tebes, volent ser esquiu a les negres premonicions de l'oracle. Sense saber-ho, s'encaminarà veloç i inexorable cap a la seva tragèdia, cap el descobriment de la seva veritable història, inevitable al seu destí...

(Fitxa: Èdip Rei, Sòfocles, ISBN: 84-96414-82-5)

(Nota: 7.25)

La frase: Compatibilitat de Java

Dir que Java és perfecte perquè funciona en tot els sistemes operatius és com dir que el sexe anal és genial perquè funciona en tots els géneres

Alanna

Font: DevTopics a través de Variable not Found

Crítica literària: La velocidad de la oscuridad

Narrada quasi bé al complet en primera persona per Lou Arrendale, el protagonista de la novel·la, la història ens situa en la vida quotidiana i el que fer de Lou, persona autista. Ens mostra la seva metòdica forma de viure, la interacció amb la resta de gent normal donada la seva condició i, sobre tot, la seva forma de veure i entendre el món: la ment del autista.
Situats en aquest context, l'empresa per a la qual treballa Lou en una secció d'autistes els ofereix, sota pressió d'acomiadament, una cura experimental pel seu mal. Una solució per a no fingir més, per no haver-se d'esforça en la interpretació de gestos, per tenir el sentit emocional de la resta, per entendre l'expressivitat, la ironia, el sarcasme, ser afectiu i abandonar la mentalitat literal que acompanya a l'autista: simplement, un remei per acabar de ser absolutament normal! Però ningú oblida que cura experimental està composada per dues paraules: experimental. La por a que quelcom surti malament, a un canvi negatiu irreversible, a una nova apreciació del món real absolutament diferent i totalment decebedora. En aquesta cruïlla de camins, Lou i els seus companys es veuen indecisos i sobre tot temorosos.

Me siento mareado un momento, como si alguien me estuviera atacando el cerebro, però aparto esa sensación. Lo que pudiera haber causado mi autismo está en el pasado, donde no puedo deshacerlo. Ahora es importante no pensar en mí, sino en el problema.
Toda mi vida me han dicho lo afortunado que he sido al nacer cuando lo hice: afortunado por beneficiarme de las mejora de la intervención a tiempo, afortunado por nacer en el país adecuado, con padres que tenían la educacion y los recursos para asegurarse de que yo recibiera esa buena intervención a tiempo. Incluso afortunado por haber nacido demasiado pronto para el tratamiento definitivo, porque (según decían mis padres), tener que esforzarme me dio la oportunidad de demostrar fuerza de carácter.
¿Qué habrían dicho si este tratamiento hubiera estado disponible cuando yo era niño? ¿Hubiese querido que fuera más fuerte, o normal? ¿Aceptar el tratamiento significará que no tengo fuerza de carácter? ¿O descubriría otro tipo de fuerza?

Haig de dir que és un llibre satisfactori, plaent en la lectura. M'esplaiaré: és molt simple, extremadament lineal (causa efecte), molt precedible, que es llegeix com el llamp, com sembla ser que es llegeixen tots els llibres de la sèrie byblos i sobre tot, els personatges tenen tots uns rols binaris (dolents vs bons). Això no és un demèrit, doncs la novel·la no es un projecte per ser una trama complicada, és més, l'autora ha intentat fer-ho tot el més senzill possible. Un intent per guanyar la comprensió del lector des de el punt de vista autista.
Com sempre un punt negatiu que no vull deixar per alt: la trama es fa en alguns moments monòtona, però crec que és un mal menor que cal acceptar per figurar-nos en la pel del personatge.

(Fitxa: La velocidad de la oscuridad, Elizabeth Moon, ISBN: 978-84-666-3297-3, Link)

(Nota: 7.75)

Crítica literària: El retrat de Dorian Gray

Dorian Gray és un jove aristocràtic, quasi un minyó, d'extrema bellesa. Aquest bé natural influencia Basil Hallaward, amic i pintor d'en Dorian, qui troba en ell la màxima inspiració del seu art.
Inevitablement, en una de les estades a l'estudi de l'artista, mentre aquest confecciona una de les seves millors obres, Dorian coneix l'eixelebrat hedonista Lord Harry. La seva influencia serà cap dalt per en Dorian; des de la seva primera trobada fins a la fi, Harry i Dorian seran inseparables.
Just acabada l'obra pictòrica, excepcional en tots els sentits, com a resultes d'una conversa amb Harry relacionada amb l'efímera bellesa de la joventut, Dorian formula un desig: conservar la perpetua bellesa que mostra la seva figura en el quadre.
Aquesta formulació esdevé pacte, al estil fàustic però sense la presencia de Mefistófel; el mateix Dorian es condemna a l'eterna joventut mentre que el quadro es marceix i s'enlletgeix, no només pel pas del temps, sinó que també per les maldats que embruten l'anima. Es de fet el quadre, l'anima capturada d'en Dorian, i la seva visió és el reflex de la seva vida.

S'alça i tancà ambdues portes. Si més no, volia estar sol quan guaités la màscara de la seva vergonya. Aleshores tragué el paravent i es mirà cara a cara. Era ben cert. El retrat s'havia alterat.

[...]

Com sovint recordà més tard, i sempre amb poca estranyesa, es troba al començament que mirava el retrat amb sentiment d'interes gairebé científic. Que un tal canvi s'hagués pogut esdevenir, semblava ésser increïble. I no obstant, era cert, Era degut a una certa afinitat entre els àtoms químics que estaven barrejats en forma i color en la tela, i l'ànima que hi havia dintre seu? Podia ésser que el que pensés l'ànima, ells ho realitzessin? Que el que ella somniés, ells ho convertissin en realitat? O bé era algun altre motiu més terrible? Tingué un calfred i se sentí espaordit, i retornant al sofà, s'hi deixà caure, guaitant la pintura amb trèmul horror.

[...]

Sentia que havia arribat, certament, el temps de fer la tria. O bé havia ja fet, en realitat, la seva tria? Sí, la vida ho havia decidit en nom seu: la vida i la seva curiositat infinita per la vida. Joventut eterna, passions infinites, plaers subtils i secrets, joies salvatges i pecats encara més salvatges; ell tindria tot això. El retrat duria el segell de la seva vergonya; això era tot.

Revisió moderna i interessantíssima del mite de Faust. Tot i així, no puc esmentar gaire cosa respecte el Faust de Goethe doncs encara no he tingut l'oportunitat de llegir (la seva lectura és una promesa que caurà; sospito que no trigaré gaire a fer-ho). Centrant-me en el que s'escau, el llibre és, sense arribar a l'excel·lent, realment bo. No és un llibre on hi predomina l'acció, ni molt menys, ja que té una basant més psicològica, establint una relació causa-efecte en les accions de Mrs Gray i la imatge, cada cop més vil i lletja. La continua degradació de l'ésser representat en el quadre és el torment d'en Dorian, qui sabent-se eternament bell també sap que la seva anima ha estat venuda i tot el que l'envolta cau en desgracia. L'intent de correcció del mal viure, la repugnància manifesta en vers el quadre, la mala vida en si mateix, la covardia i la mentida... tot esta molt elegantment ben explicat.
L'obra té un aura de finesa exquisida (finesa homosexual, recordant que parlem de Wilde), barrejada amb una bona dosis de decadència social i un punt de misogínia. Es per això que El retrat de Dorian Gray és l'obra paradigmàtica i més famosa de l'autor.
Com ja he dit, el llibre està força bé, a excepció d'un capítol on es produeix un empatx descriptiu relatant, un munt de futileses exòtiques del món.
En tot cas i perquè aquestes últimes paraules no eclipsin les anteriors, el llibre és 100% recomanable, però com sempre, no per a tots els gustos!


(Fitxa: El retrat de Dorian Gray, Oscar Wilde, ISBN: 84-96414-80-9)

(Nota: 7.75)

Investigació chineses i clips de oreja

La cronologia dels missatges:

• Chineses 1
  
• Chineses 2
  
• Chineses 3
  
• Chineses iscar (Manresa)
  
• Chineses Anonim (Castelló)
  

Chineses 1: Conté tres missatges centrals i anotacions varies. Segons el meu parer el més important és Hechos y Comparación.

Chineses 2:

Chineses 3:

Mapa d'aparició amb dates aproximades: Chineses' map

Paraules claus:

1. Chineses
2. Clips de oreja
3. Barrio turco
4. Chisinau
5. Tren urbano
6. Peligor mahometismo
7. Barrio en Alemania de Mohammedans
8. Buda Jesus paralelo
9. Ingeniero de urbanismo
10. Transformación urbana

Detalls que cal veure:

• Els missatges (no anotacions) semblen extrets de llibres però també apareixen com reescrits amb algun processador de text (veure el canvi de font de chineses 1 a chineses 3).
• La tipografia de les anotacions sembra feta per una mateixa persona.
• Hi han evidències que són més d'un individu qui reparteix papers.

Conclusions: Evidentment és un text contra el mahometanisme (contra l'islam?). Descartaria qualsevol relació antisemita. Sembla més la hibridació de les figures, Buda (Budisme/Hinduisme) i Jesucrist (Cristianisme), com antídot a l'amenaça musulmana.
Per cert, efectivament la immigració turca representa un problema per tot país Europeu que en comparteixen veinatge, especialment en Alemania. Es ben sabut que quan existia l'imperi Otomà, les nacions cristianes que compartien frontera es cagaven a les calces només de pensar amb una invasió turca. La població sabia de les tortures i carnisseries. Aquesta herència salvatge encara diuen que es manté, ves a saber!?
Una anotació curiosa, si bé la població estava escagarrinada enfront l'amenaça turca, aquests van quedar esfaraits al veure l'encara més salvatge mètode almogaver, fills de la corono d'Aragò [1]
Aquest últim apunt el cito però no esta gaire contrastat, si hi ha alguna incorrecció no m'ho tingueu en compte que tampoc tinc pas vocació d'historiador ;)


(En construcció)

Crítica literària: Solaris

En un futur, la humanitat ha trencat les barreres de l'espai, explorant planetes extrasolars. Solaris n'és un, però no un simple polsim en l'espai interestel·lar, és un planeta en sí mateix viu. Un organismes oceànic de magnituds planetàries que trenca amb tota forma de vida antropomòrfica.
Kelvin, nou científic enviat des de la terra, arriba com a nou hoste a l'estació terrícola. Només aterrar, percep quelcom d'estrany ocorre en el recinte. L'estació sembla desèrtica, abandonada per els seus moradors però sense signes de violència. Finalment aconsegueix parlar amb Snaut, qui se li mostra esquiu i reservat, fent-li unes misterioses advertències. L'oceà que és Solaris i tindrà molt a veure!

Quan parlem de Solaris, parlem de CiFi pura. Una obra consagrada, un clàssic dins el gènere. La crítica ha trobat quòrum per atribuir-li el seu favor, però a mi, i em sap molt greu, no m'ha acabat de fer el pes.
És cert, imaginar una forma de vida com la que Lem presenta requereix una dosi d'abstracció única, un torrent creatiu pasmós, més encara quan l'autor aconsegueix imbuir al lector jugant amb l'imaginari d'aquest per recrear una imatge consistent amb el que explica. Fins aquí bé però, és una obra de tall psicològic? Crec que sí, i manca acció.
Ben entrada la trama de la novel·la, l'autor fa com un break, per explicar tot un capítol sencer les formacions i rareses de Solaris (explicades en tractats que conformen la Solaristica, ciència que estudia Solaris). Aquesta part se'm va fer extremadament pesada. No podiar l'autor haver-ho barrejat, diluint l'espessitud que comporta explicar rareses com els mimoides, longus i d'altres formacions que resulten irrellevants. Posant-me dràstic, podria perfectament haver obviat tal parrafada innòcua.
És per això i perquè l'argument em sembla fluix, cosa que agreuja encara més la impressió negativa donades les expectatives dipositades. És ben cert que parteix d'una idea molt bona però crec que es deteriora ràpidament. No demano un desbordament d'acció però si una mica més de moviment, siusplau.
En fi, amb tot no es mereix una nota de suspens, perquè hi han moments que el lector gaudeix com ara l'explicació dels resultats de l'anàlisi de Harey o el misteriós secretisme de partida.
No vull ser especialment sagnant amb Lem perquè és un autor a qui respecto molt però també em fa pena que la seva millor obra no m'hagi agradat. Potser no l'he comprés del tot? Segurament serà això!


(Fitxa: Solaris, Stanislav Lem, ISBN: 84-450-7355-9, Link)

(Nota: 5)

Crítica literària: El roig i el negre

Per fi tinc una mica de temps lliure! Des de mitjans d'octubre que no he parat. Ja sigui per les pràctiques com per l'entrega de treballs o per el meu defalliment degut a l'esgotament que em suposa la carrera, no he pogut dedicar el temps degut al blog. Un dels meus propòsits a l'hora de crear la bitàcola present va ser fer una ressenya/crítica de cada llibre que llegis. Ara no puc fallar pas a aquest deure personal que m'he imposat. Així doncs, millor tard que mai.

Com ja sabeu, porto un inèrcia lectora d'anar compaginant títols clàssics amb obres contemporànies (futurs clàssics, potser). L'objectiu és aconseguir un bagatge cultural prou ampli i heterogeni com per no caure en el cercle viciós del frikisme, del qual alguns generes són susceptibles, molt especialment del fantàstics i de la cifi. Per tant, tenint la fantàstica col·lecció de llibres que el Periodico va entregar ja fa uns anys, disposo de lectura de qualitat per una estona llarga. La meva última víctima: El roig i el negre, d'Stendhal.

Julien Sorel n'és el protagonista indiscutible. Un intel·ligent jove francès, ambiciós però pertanyen encara a l'existent tercer estat, tot i l'adveniment de la revolució francesa i Napoleó.
Arribista consumat, enbaucador en gran mesura i orgullós en desmesura, Julien aspira a més, aspira a la mitificada figura de l'emperador Bonaparte.
És doncs aquest el punt de partida inicial: Julien com a pleveu. El transcurs de la narració mostra l'ascens del plebeisme a l'status aristocràtic i, durant aquest camí cap a la virtud, Stendhal fa una fotografia del clero, de l'aristocràcia i de la incipient classe burgesa; sempre mostrant una visió negativa del conjunt però ressaltant les particularitats positives de personatges representatius. La hipocresia i maquinacions del clero (vista en la seva estada en el seminari) però l'amor paternofilial deguda a la relació mestre-alumne amb el pare Pirard. La fredor i arrogància de la classe noble però el descobriment de la virtut i l'encís encantador de la classe de mademoiselle LaMole, igual d'orgullosa que Sorel i potser molt més apassionada. I finalment , Madame Rênal, la dona qui veritablement estima a Julien en tota la seva magnitud i com Julien degut a la seva condició, repudia però estima, estima però repudia; es corrou i agafa atacs d'histerisme infundats pel no res. Aquesta última característica, una constant en tot el text. El sentiment d'inferioritat de Julien Sorel degut a la seva condició de plebeu, però també un sentiment de revanxísme i vanitat sabent-se millor que ningú.

«Que n'arribo a ser de bo! -es va dir- Jo, un plebeu, tenir pietat d'una família d'aquest rang! Jo, a qui el duc de Chaulnes tracta de criat! Com s'ho fa el marquès per augmentar la seva immensa fortuna? [...] I jo, arrossegat a l'últim rang per una providència cruel que m'ha donat un cor noble i menys de mil francs de renda, és a dir, que no m'ha donat ni pa, que m'ha privat literalment del pa de cada dia, ¿jo he de refusar un plaer que se m'ofereix, una font d'aigua clara que ve a calmar-me la set al desert arden de la mediocritat que travesso tan penosament? Per favor, no soc tant estúpid! En aquest desert d'egoisme que anomenem vida, tothom ha de procurar per ell.»
[...]
«Com m'agradaria que s'ofengués!-va dir Julien-. Amb quin aplom li clavaria ara mateix una estocada», i amb el gest imitava un atac de segona intenció.
«Abans d'això, jo era un milhomes que abusava vulgarment d'una mica de valor. Després d'aquesta carta, soc el seu igual. Sí -es deia, articulant lentament les paraules amb una voluptat infinita-, els nostres mèrits, els del marquès i els meus, s'han posat en una balança, i el pobre fustes del Jura n'ha sortit trionfant. Excel·lent! -va exclamar-. Ja he trobat la firma de la meva carta de resposta. No us penséssiu pas, mademoiselle La Mole, que oblido la meva condició. Us faré comprendre, us faré tenir present, que és pel fill d'un fuster que renuncieu a un descendent directe del famós Guy de Croisenois, que va acompanyar Sant Lluís a la Croada.»
[...]
«Jo, un pobre pagès del Jura -es repetia sense parar-, condemnat a portar sempre aquest trist vestit negre. Vint anys enrere, hauria dut un uniforme igual que ells. Aleshores, un home com jo, o trobava la mort o arribava a general als trenta-sis anys. -Aquella carta que agafava fortament amb la mà li donava la talla d'heroi-. [...] Doncs bé -es va dir rient com Mefistòfil-, jo soc més intel·ligent que ells: sé escollir l'uniforme del meu temps. -I va sentir com li creixien l'ambició i l'estima per l'hàbit esclesiàstic-. Si n'hi ha hagut de cardenals de més baixa naixença que jo que han arribat a governar! El meu compatriota Granvelle, per exemple.»

I en qüestions d'amor. Dues maneres d'amar són mostrades, totalment antagòniques, però pasionalment tant similars. L'amor de Madame Rênal és dolç i sensible, quasi matern. L'idil·li amb Mathilde és salvatge, romàntic i pervers; condició mòrbida que excita fora mesura a Julien i deixa esclava d'amor a la pobre mademoiselle La Mole (en alguns moments ratllant el patetisme de la submissió total):

-Castiga'm pel meu terrible orgull -li deia estrenyent-lo amb les braços com si el volgués ofegar-. Ets el meu amo, i jo sóc la teva esclava. T'he de demanar perdó de genolls per haver-me volgut rebel·lar. -Es va deixar anar per tirar-se-li als peus-. Si, ets el meu amo - li tornava a dir, èbria d'amor i felicitat-. Regna per sempre sobre mi, castiga severament la teva esclava quan es vulgui rebel·lar.

En aquesta línia argrumental, és on Stendhal es recrea retrant la situació postrevolucionaria, molt més enllà de Bonaparte: les avorrides converses de saló aristocràtiques, el poder de l'església, la importància del llinatge (la nova classe burgesa és si bé, molt pitjor que la vella noblesa ja que hereten els vicis d'aquesta sense tenir l'encant de la sang. És només el be material pel be material)...

En fi, un llibre que, per si no s'ha notat, es ampliament recomanable, no per a tothom, però si per aquells que tinguin la sensibilitat de llegir coses variades, que acceptin sortir del cercle i puguin tastar noves coses. Aquí és on rau l'essència de l'humanista.

(Fitxa: El roig i el negre Stendhal, ISBN: 84-96414-81-7)

(Nota: 7,5)

Més chineses i clips de oreja

Trobat l'última setmana abans de les vacances de nadal


El missatge és el mateix però amb petites anotacions diferents. Continua el el misteri.


PD.: Marketing viral potser... naaaaa!!!


Relacionat amb: Enigma chineses i clips de oreja