Escolta Sepharad

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.

La pell de brau, Salvador Espriu

Crítica literària: La mà esquerra de la foscor

És difícil parlar d'un llibre que fa mesos t'has llegit, però tot és més fàcil quan la lectura a un no l'ha deixat indiferent. És doncs, La mà esquerra de la foscor, un llibre gens insípid, amb caràcter propi, com ho és d'altres grans llibres de la SciFi que aconsegueix deslliurar-se del llast de típics/tòpics que suposa el corser del gènere, tal com ho farien per altres obres tant notables com els Propis Déus. No és casual citar aquest títol, ja que tenen molt en comú. Ambdues s'exploren dos mons dispars i sota aquest context, si desenvolupa la trama.

Genly Ai és una mena d'ambaixador galàctic de l'Ecume,-una especie d'ONU a un supranivell galàctic- amb la encomanada tasca d'incorporar el planeta Gueden a tal organització planetaria.
Els guedenians són humans però no del tot. Asexuats durant la major par del temps, no hi existeix el gènere en dita contrada. No són ni dones ni homes però ho són tot al mateix temps, fet que fa dels guedenians persones amb contrastos ambivalents.
Morfològicament dispars als humans terrícoles, no obstant, conserven la part sentimental . Això sí, distorsionada i substancialment rebaixada. Però la presència d'amor, odi, orgull i malfiança és palesa, i més que mai a l'arribada del senyor Ai. Genly es veurà immers en un escenari pre-bèlic, fruit de les tensions entre dos regnats fronterers. Manipulat i enganyat per una i altra banda, Genly Ai només trobarà suport d'aquell qui menys s'ho espera, el traïdor Estradent, qui li oferirà la vida per la concòrdia de la seva especie.

Bonica història de ciència ficció escrita per, rarament, per una dona. I trobarem SciFi però també pinzellades filosòfiques, teològiques i fins i tot nocions d'estat. Simplement, m'ha agradat; no cal fer cap esment més. Uns extractes interessants del que s'hi pot llegir:

- El desconegut -digué Faxe amb la seva veu suau dins del bosc-, l'imprevist, l'indemostrable: aquests son els fonaments de la vida. La ignorància és la base del pensament. L'indemostrable és la base de l'acció. Si provés que no hi ha Déu, no hi hauria religions. No hi hauria handdara, ni yomesh, ni déus de la llar, res de res. Però de la mateixa manera, si es demostrés que Déu existeix, no hi hauria religions... Digueu-me, Genry, què és el que se sap? Què és segur, què es pot predir, què és inevitable... l'única certesa que coneixeu del vostre futur i del meu?
- Que hem de mori.
- Sí. Només hi ha una resposta que poguem contestar, Genry, i ja la sabem d'antuvi... L'única cosa que fa que la vida sigui possible és la incertesa permanent i intolerable: no saber què vindrà després.

[...]

Ser un ateu és mantenir la idea de Déu. La seva existència o la seva no-existència és gairebé la mateixa cosa a nivell de les proves. Per això, la paraula "prova" no es fa servir gaire entre els handdarates, que han escollit no tractar Déu com a un fet no susceptible de prova o de creença; han trencat el cercle i són lliures.
Aprendre quines preguntes no poden ser contestades i no respondre-les: aquesta habilitat és molt necessària en temps de tensió i obscuritat.

(Fitxa: La mà esquerra de la foscor, Ursula K. LeGuin, ISBN: 84-85752-19-8, info)

Nota: 7

Crítica literaria: Eugénie Grandet

Eugénie Grandet és filla d'un prosper vinicultor de la província de Saumur, el senyor Grandet. Considerat per tota la província com a gran comerciant, és de fet, un gran comerciant. Miserable i usurer, l'avarícia aclapara tot el que fa, arrossegant a la dona, la senyora Grandet, i la filla a viure en un món de privacions i austeritats per ordre i obediència del bon home Grandet. La filla d'en Grandet, a la flor de la joventut, viu totalment inmersa en el món del seu pare, que aclapara, fa i desfà, i monopolitza tota la seva vida.
Sabedors de la fortuna i riquesa amassada per el vell Grandet, borinots, voltors i hienes cobegen a la jove dels Grandet, intentant guanyar-se l'afecte del bon Grandet, qui coneixedor i astut com gat vell, en treu partit personal per obtenir favors i rèdits. Dues faccions, els Cruchot i els Grassins, pugnen per la mà de la jove dels Grandet, però ella només viu pel seu pare.
Aquesta situació tant prospera pel vell Grandet es veurà esquinçada a l'arribada del nebot Charles Grandet, enviat a la província de Saumur per ordre expressa del seu pare, germà del senyor Grandet, en bancarrota.

«Com que cobraré els interessos al vuit, emprendré el negoci. En dos anys tindré un milió cinc-cents mil francs que portaré de París en peces d'or de llei.»
Després afegí en veu alta:
- On és el meu nebot?
- Ha dit que no volia menjar -respongué Nanon-. Això no és de bon ésser.
- Així estalviarà -replicà l'amo.
- Té raó -féu la serventa.
- No plorarà sempre, tanmateix. La fam treu el llop del bosc. El sopar fou terriblement silenciós.
- Escolta -digué la senyora Grandet al seu marit, quan la taula fou desparada-, bé caldrà que ens posem de dol.
- Sabeu què us dic? Que només saben inventar coses que costin diners. El dol cal portar-lo al cor i no als vestits.
- Però portar dol d'un germà és cosa indispensable, i l'Església ens ordena...
- Paga't el dol amb els sis lluïsos. A mi em donaràs una cinta de crespó. Ja en tindré prou.
Eugénie aixecà els ulls al cel sense dir paraula. Per primera vegada a la seva vida, els seus generosos sentiments endormiscats, comprimits, però desvetllats de cop, eren esgarrinxats a cada moment. La vetlla d'aquell dia en aparença fou igual a totes les vetlles de la seva monòtona existència, però en realitat fou la més horrible.

La curta estança de Charles a casa del seu oncle despertarà Eugènie del sopor en el que ha viscut tota la vida i que tant bé a fet al seu gasiu pare. Per primera vegada, l'innocent Eugènie tastarà la passió de l'amor demostrant que el desig està per sobre de totes les barreres.

Perfecte, obra pròpia de la novel·la francesa que tant m'ha recordat a Stendhal amb El Roig i el Negre, o a Victor Hugo i el seu incommensurable Els Miserables. Penso que aquest tipus de novel·les agraden a tothom però poder encara més a les dones. No es pas un comentari sexista, sou més sensibles a aquests affaires. Doncs, llegiu com besties i si pot ser, llegiu i beveu d'aquest autors que tant bo us faran.

(Fitxa: Eugénie Grandet, Honoré de Balzac, ISBN: 84-96414-85-X)

Nota: 7.5

Cans infantils i Porcs instructors

Ivan Petrovich Pavlov tocava la campaneta i el can salibava! Salibava com a bèstia que era. Pavlov feia sonar la botzina i el can tenia neguit de fam. Pavlov premia el timbre i l'instint dominava a la bestiola, evidenciant el pobre animal que era i la submissió a la que es trobava.



Sortosament aquest nens no són bestioles ni animalons guiats pels instints. Quan creixin, veuran, veuran i s'avergonyiran de tal i com han actuat. Instrumentalització i adoctrinament pensaran, i no els hi faltarà raó.

Vosaltres, els responsables, sou uns porcs! Porcs, porcs i porcs, més que porcs!

...però la Truja us dona de mamar i vosaltres, garrinets seus, mameu, mameu i mameu com a bons porcs que sou, i us afarteu d'aglans també.

Ben rosats que sou, grassos com els autèntics porcs que van ser els vostres pares, us rebolqueu pel fangà institucional i jugueu al joc d'emmerdar amb burocràcia, plets i amenaces. Quins bons porcs que sou, cal reconeixeu. Només per això, ja hauríeu de tenir uns drets, no els que argüiu evidentment, però si potser una bona cort, tots tancadets en una cort immensa plena de fems.

Com veieu, de porc i de senyor se n'ha de ser de mena. Molts ja són senyorets porcins però tots ells van juntets, en comitiva, com la gran piara que són! Una ramat de porcs ben engalanats i de fetor pestilent. Són la marabunta garrina de la falsa cultura... que comenci la matança del porc!

Crítica literaria: El señor de las moscas

En una illa paradisíaca, una accident d'avió deixa aïllats un grup de nens prepuberts. Amb l'esperança de que tard o d'hora els vindran a buscar, el grup d'infants decideix organitzar-se i gaudir, durant l'espera del seu rescat, de l'absència d'adults i les seves regles. Ara són ells qui manen en un món virginal, intacte de la mà de l'home.
"Construirem cases i menjarem fruita. Farem un gran foc, caçarem i nosaltres, els més grans, vetllarem dels petits. Entre tots ens ajudarem... i ens divertirem molt!" Parafrasejant el discurs de Ralph, el cap de la tropa, recent electe.
Òbviament les coses es torcen ràpidament, apareixent el que ja es veia a venir des d'un principi, una facció dins la tropa: un grup d'elit de prohomes, els caçadors, liderat per l'ambiciós Jack. Carregat d'ínfules de poder, Jack i el seu grup de caçadors, si bé, inicialment la seva tasca era la d'aconseguir carn, anirà degenerant cap una formació castrense, totalment autoritària amb vida totalment paral·lela a la de la tropa. La confrontació serà inevitable i d'aquest xoc, naixerà un líder poderós.
Afegida a aquesta situació, el fracàs cooperatiu del grup -d'un eufòric compromís col·lectiu inicial, finalitza amb una situació d'apatia individual, quasi de subsistència personal-, la misteriosa aparició de la figura de la bestia i un principi d'adoració envers ella (l'ofrena es tot un acte ritualístic carregat de fe), i finalment, la total manca de normes i conductes civils que imperen en una societat correcte; l'instint salvatge, com un bacil de pesta, adormil·lat pel corsé de la civilització, és despertat sibil·línament i, poc a poc, va preponderant la conducta dels patricis, minant la convivència comuna pel germen del poder.

Roger se inclinó, cogió una piedra, apuntó y la tiró a Henry, con decidida intenscón de errar. La piedra, recuerdo de un tiempo inverosímil, botó a unos cuatro metros a la derecha de Henry y cayó en el agua. Roger reunió un puñado de piedras y empezó a arrojarlas. Peo respeto un espacio, alrededor de Henry, de unos cinco metros de diámetro. Dentro de aquel círculo, de manera invisíble pero con firme fuerza, regía el tabú de su antigua existéncia. Alrededor del niño en cuclillas aleteaba la protección de los padres y el colegio, de la policía y la ley. El brazo de Roger estaba condicionado por una civilización que no sabía nada de él y estaba en ruinas.

Una lectura pessimista de la condició humana en situacions extremes, però amb pinzellades d'esperança tant en Piggy -la cordura- com en Ralph -d'esperit estadista, realista i just-. Sempre agradable llegir bones novel·les amb rerefons.

(Fitxa: El señor de las moscas, William Golding, ISBN: 84-206-3411-5, info)

Nota: 7

Iteració i recursió

La iteració és humana, la recursió, divina

L. Peter Deutsch

ALL GLORY TO THE HYPNOTOAD!

ALL GLORY TO THE HYPNOTOAD!